“L’acord de col·laboració estratègica entre els EIC i l’AIQS és pioner i molt rellevant”

 

Barcelona ha acollit, aquest octubre, el 10è Congrés Mundial d’Enginyeria Química. Directius d’alt nivell de les principals companyies mundials, així com diverses personalitats del món acadèmic s’hi han donat cita per reflexionar sobre els reptes globals del sector i presentar solucions a partir d'aplicacions concretes. En el marc d’aquesta trobada, entrevistem Rosa Nomen, secretària general de l’IQS School of Engineering (Universitat Ramon Llull) i doctora en Enginyeria Industrial i Enginyeria Química. La Dra. Nomen ha estat, a més, directora del comitè local del congrés.

Quina valoració global fa del congrés?

Molt positiva, des de tots els punts de vista. Tant el World Chemical Engineering Council (WCEC), com la European Federation of Chemical Engineering (EFCE) i la European Society of Biochemical Engineering Sciences (ESBES) n’han quedat molt satisfets fins al punt que es considera que, a partir d’ara, aquest esdeveniment ha de seguir les pautes del que s’ha fet aquí. És a dir, “com el model de Barcelona”. Sens dubte, una de les claus d’aquest èxit ha estat la incorporació a l’esdeveniment d’una espècie de minicongrés de dos dies adreçat a estudiants de grau o primer de màster que ha funcionat molt bé.

L’espai també hi ha ajudat molt. Disposar de 14.000 metres quadrats a Fira II de Barcelona ens ha permès concentrar en un únic emplaçament totes les àrees del congrés. Això, sense dubte, ha afavorit molt el networking entre els assistents, un element fonamental en un esdeveniment tan transversal.

L’assistència també ha estat de rècord, oi?

Com a organitzadors estem molt orgullosos que el de Barcelona hagi estat el congrés més participatiu dels deu que s’han celebrat des de 1976. Mont-real tenia el rècord d’assistència fins ara. Fa vuit anys s’hi van reunir al voltant de 2.700 persones però, nosaltres, a Barcelona, hem assolit la xifra de 3.336 participants.

I, a partir de les reflexions que s’hi ha pogut escoltar per part de figures de primer nivell, quina diria que és avui en dia, la visió global que es té de l’enginyeria química?

En primer lloc, m’agradaria subratllar que la situació tecnològica que estem vivint es deu, sobretot, a la química (somriu). L’enginyeria química no només és capaç de produir nous materials, sinó d’anar-los modificant en funció de les necessitats que van sorgint. En aquest sentit, al congrés s’ha fet palès que els objectius del nostre àmbit coincideixen plenament amb els de l’horitzó 2020 o 2050 pel que fa a l’aigua, la salut i l’alimentació. Personalment, sempre poso l’energia en primer lloc perquè, si se’n disposa, serem capaços de fer qualsevol cosa.

El congrés ha acabat amb l’aprovació de l’anomenada Declaració de Barcelona en la qual podríem dir que l’enginyeria química es reivindica davant de la societat. No s’és prou conscient de l’aportació que fa al benestar i el progrés?

La societat sap què fa la química i sap què fa l’enginyeria, però desconeix força el paper de l’enginyeria química. De fet, històricament, ha estat una professió molt disputada pels químics, per una banda, i pels enginyers, per l’altra. També hem de tenir en compte que, encara que a l’IQS l’impartíem com a títol privat des dels seus inicis a Sarrià el 1916, a Espanya no esdevé una titulació oficial fins el 1991. Per tant, aquesta Declaració de Barcelona és una reivindicació, però també una declaració de principis de tot el que podem fer els enginyers químics.

Sense analitzar a fons cadascun dels punts del document, podríem dir que, per sobre de tot, és un toc d’atenció a governs i organitzacions de tot el món perquè promoguin la investigació pública i privada en R+D+i i tinguin en compte els criteris científics a l’hora d’abordar els grans reptes que afronta la humanitat...

En efecte. Sovint dic als meus alumnes que és una llàstima que els nostres representants polítics no prenguin les decisions pensant més a llarg termini. S’evitarien moltes barrabassades des del punt de vista de l’enginyeria. En tenim un exemple claríssim amb les polítiques relacionades amb l’energia solar i eòlica implementades en els darrers anys a Espanya. S’han donat importants subvencions per crear grans parcs eòlics i instal·lacions de plaques solars en lloc d’invertir una petita part d’aquests diners en recerca. El resul- tat? Tenim uns parcs que ja han quedat obsolets i que, per tant, no produeixen l’energia prevista i, a sobre, ens manca la tecnologia punta que tindríem si, per exemple, haguéssim invertit en investigar en materials orgànics en lloc de continuar pensant solament en el silici d’alta puresa per a les plaques solars.

En el marc del congrés, els Enginyers Industrials de Catalunya (EIC) i l’Associació de l’Institut Químic de Sarrià (AIQS) han signat un acord de col·laboració estratègica. Què se’n ha d’esperar?

La col·laboració al segle XXI és imprescindible i, en aquest sentit, hem de fer tot el possible per reconduir la tendència a la fragmentació que, massa vegades, s’ha seguit al nostre país. L’acord de col·laboració estratègica de dues institucions de reconegut prestigi i llarga trajectòria al darrere com els EIC i l’AIQS és pioner i, per això, molt rellevant. El fet de posar-nos d’acord per treballar plegats en allò que compartim serà molt beneficiós per ambdues bandes, tant a nivell d’institució com de col·lectiu.

En el context de la signatura d’aquest acord vostè, personalment, va col·legiar-se als EIC. Com és que no ho havia fet fins ara?

És una història molt llarga que, de fet, està estretament relacionada amb la llarga gestació de l’acord que ara hem signat i que arranca amb el degà Àngel Llobet i el president Lluís Seguí, les dues persones que, en el seu moment, ja van visualitzar la conveniència d’aquesta entesa entre els EIC i l’AIQS. Com a cap del Departament d’Enginyeria Química de la casa, jo també m’hi vaig implicar des del primer moment i vaig pensar que quan l’acord es materialitzés —llavors semblava que no trigaria— faria el pas de col·legiar-me. Però van anar sorgint entrebancs i han hagut de passar una colla d’anys fins a arribar a aquest moment.

L’enginyeria química catalana passa per un bon moment (vocacions, sortides professionals, pes en la indústria)?

La química va passar per un moment molt crític al tombant del mil·lenni que, sortosament, no va repercutir en l’enginyeria química. A nivell acadèmic, el que ha passat és que els estudiants han quedat més repartits entre les moltes facultats que actualment imparteixen la titulació. La indústria química catalana és molt potent, la segona a nivell de l’estat, i, a nivell laboral, conseqüentment, els titulats troben llocs de feina estables i d’alta qualitat. 

 

Publicat: 02/11/2017

Comparteix a
Cap vot de moment

Articles relacionats

Què són les emocions i per què són tan importants en el dia a dia de l'enginyer?

  • 22/02/2018

Si ho analitzem etimològicament, la paraula “emoció” ve del llatí emovere, que... Llegir més

Proyecto ITER: Jornada sobre su estado actual

  • 22/02/2018

La fusión ha sido considerada durante mucho tiempo como una fuente de energía... Llegir més

La Pionera, un espai per als emprenedors

  • 21/02/2018

Barcelona estrenarà el proper 7 d’abril La Pionera, un nou espai per donar... Llegir més